Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés (1924-1993)
Està considerat el poeta valencià més important d’Ausiàs March ençà i un dels més rellevants en el conjunt de la poesia valenciana. Va nàixer el 4 de setembre de 1924 al número 82 del carrer del Bisbe Muñoz, actualment el número 17 de la plaça de Sequera. D’origen familiar humil –son pare era forner–, en la postguerra va poder estudiar a l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid gràcies a una beca i, després de fer el servei militar obligatori a Navarra, va tornar a València per a exercir la professió al diari Las Provincias del 1948 al 1978, on fou cap de redacció a partir del 1958.
Comença a escriure de ben jove, encara que no és fins al 1953 quan publica Ciutat a cau d’orella, el seu primer poemari. Autor d’una extensa obra poètica, de més de 100 títols, el reconeixement del públic i de la crítica es produeix en la dècada dels setanta a partir de la publicació d’obres com Llibre de meravelles (1971) o els quatre primers volums de la seua Obra Completa (1972, 1974, 1977 i 1978, respectivament). En la dècada dels huitanta s’editen els cinc volums següents de l’Obra Completa (1980, 1981, 1982, 1983, 1986) i, en els noranta, el desé i darrer volum del repertori esmentat o els tres volums del Mural del País Valencià, publicats pòstumament l’any 1996.
Finalment, va morir a València el 27 de març de 1993 i fou soterrat al cementeri de Burjassot. En aquella darrera època vivia al número 6 del carrer de Josep Carsí. Va rebre nombrosos reconeixements, entre els quals destaquen el Premi de la Crítica Serra d’Or Ruta Estellés per Burjassot. La Ruta Estellés per Burjassot és una ruta literària que recorre els carrers i les places del poble a través la poesia i la narrativa d’Estellés, realitzada el 2013 per l’Ajuntament de Burjassot amb l’objectiu de commemorar l’Any Estellés. Consta de vint-i-sis (en tres ocasions: 1973, 1975 i 1979), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984), entre d’altres.
En la difusió de l’obra convé destacar que els seus poemes van ser musicats per artistes com Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet, Paco Muñoz i, més recentment, per grups com Obrint Pas, La Gossa Sorda, Miquel Gil o Pau Alabajos. A més, els seus versos han estat traduïts al castellà, anglés, francés, alemany, italià, portugués, holandés, suec i japonés, entre d’altres.
L’aparent simplicitat dels seus versos contrasta amb les seues arrels poètiques, que es troben en els millors escriptors de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Jaume Roig, Joan Roís de Corella i els millors poetes de la Roma clàssica: Ovidi, Virgili, Horaci i Catul.
Burjassot no es comprén sense Estellés i Estellés no es comprén sense Burjassot. És un poeta en qüestió en totes les seues dimensions: l’origen burjassoter i les referències constants a Burjassot –als seus monuments, places i carrers, festes i tradicions, episodis històrics–, la temàtica de la seua obra –la quotidianitat, l’amor, el sexe, la mort–, l’ús que fa de la llengua –normatiu, però proper al parlar del poble– i el seu estil poètic narrativitzat.
1. Coneixem l'autor. Responeu les preguntes.
2.Llegiu atentament el poema següent. És una mostra més de la gran presència i importància que tenen elements del poble en la poesia d’Estellés: els pous, les sitges, les festes de Sant Roc…
ACÍ EM CREIXIA, AL SA I AL PLA
Ací em creixia, al sa i al pla,
entre unes gents treballadores,
un orgull de ser valencià.
Pense una antiga vinyeta.
Burjassot, entre dos pous.
Poble de pous i de sitges,
guarda en el fons del seu cor,
com una antiga collita,
allò millor, un tresor:
la valenciania autèntica,
que ha mamat a Burjassot.
Tot ho pense i ho recorde
en el dia de Sant Roc.
• Creeu, per parelles, un haiku on aparega, com a mínim, un element propi de Burjassot.
Un haiku és un conjunt de tres versos sense rima de, 5, 7 i 5 síl·labes, respectivament.
Exemple:
Burjassot, el pou
i les festes de Sant Roc,
no hi ha res millor
3. Escoltem Pau Alabajos.
Llegiu aquest poema:
ELS AMANTS
La carn vol carn. Ausiàs March
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.
• Aquest és un dels poemes més coneguts del nostre poeta. I tracta un tema universal, constant en moltes de les manifestacions artístiques arreu del món. A quin tema ens referim? Quin tractament en fa? Citeu dos o tres versos que ho justifiquen.
• Feu vostre el poema omplint els buits:
NO hi havia a ..................... dos.................... com nosaltres.
...............................ens ...................................del matí a la nit.
Tot ho recorde .............................mentre vas .
Han passat ..................................; han passat moltes coses.
De sobte ............................................o l’amor
i .......................................entre .................................i besos.
4. Escolteu la interpretació que fa Miquel Gil del poema de la Rosa de paper:
CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.
I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble
es passaven
una rosa de paper.
I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà
s’hi passaven
una rosa de paper.
El poble creia
altra volta i
ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.
Fins que un dia
d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò ja estava bé.
Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.
Però com una consigna,
circula secretament
de mà en mà,
per tot el poble,
una rosa de paper.
Responeu a les qüestions següents:
• Què creieu que simbolitza la rosa? Per què la perseguien les autoritats? A què creieu que es refereix?